«Aquí em teniu, com han fet tants d’altres, tancats a llocs remotíssims per posar ordre a la seva vida.» El protagonista líric d’Han vingut uns amics passa la convalescència a una casa solitària, «un lloc allunyat de tot, i del tot fronterer», on fa memòria de les pèrdues i el dany, i on només sembla que quedi l’aprenentatge de les darreries i el consol del pensament. Tanmateix, l’itinerari del seu ànim caigut pel present de la malaltia i per la part obscura de l’experiència acaba desvetllant el més secret de la persona. El dolor esdevé llavors una experiència il·luminadora, i les intermitències del cor, la veritable consciència del que roman i del que és necessari. Un llarg poema que transgredeix les fronteres dels gèneres, Han vingut uns amics parteix d’una experiència emotiva i intensa, i porta el lector al coneixement del que només la poesia pot copsar. Escrit en una llengua precisa i subtil, el poema, d’una rara originalitat, dóna nom i sentit a allò que es clou rere l’artifici del llenguatge.